dimarts, 15 de març del 2011

Memorial Jordi Mas i Castells

Escric aquestes lletres a Puiggraciós, on ell va exercir per darrera vegada com a capellà la passada Setmana Santa, quan encara les forces li ho permetien. Guardo viu en la memòria el record del seu funeral, bonic i emotiu, llarg, com sol passar en el Camerun, i sobre tot molt humà, com era ell.

Dono gràcies a Déu per haver-lo conegut, per haver-lo pogut seguir en la seva missió, i compartir amb ell vivències, projectes, neguits, desitjos. I també unes quantes cerveses quan la calma ho embolcallava tot. I per sobre de tot, la seva passió per la vida, per la vida a Àfrica, a l’extrem nord camerunès. Ell estimava aquelles terres, les coneixia com ningú. La seva gent, els seus paisatges, les seves històries. Ell va viure molt de temps allà, tant, que molts el coneixen ja de petits; el Jordi forma part de les seves històries personals.

Ell era un home lliure, de tot i de tots. Quan conduïa el seu cotxe per les inacabables planúries sahelianes se’l veia un home feliç, complert. No era un home egoista, feia servir la seva vida, les seves energies per portar el desenvolupament a aquella gent. I per sobre de tot, a les dones. Treballar per la seva dignitat fou una de els seves passions. Fer els pous a prop d’ells i no dels caps, fer formació per elles, projectes que havien de promocionar-les, espais de trobada.

Fins i tot de vegades feia un aire de “dandi”, d’adolescent guapo, presumit i jovial. Les dones l’estimaven, i per sobre de totes, jo veia com l’estimaven les àrabs. Li deien “Jorje” , amb una jota com només elles saben pronunciar. Elles, que eren les últimes de la societat, veien que per a ell, eren les primeres.

Ell era un capellà, un prevere molt marcat pel Vaticà II; un prevere, com molts de la seva generació, amb un profunda unió amb Jesús. Cada dia celebrava l’eucaristia molt d’hora, tant, que molts del hostes ni ho sabien. El silenci, la pregària i un amor profund a l’església marcaven la seva vida. Com tots el que formem l’Església, la relació era de vegades bona, de vegades distant i de vegades emprenyadora. Al llarg de tota la seva última etapa a la regió del Servewel, musulmana, ell no feia conversions com cap missioner. Als germans musulmans no venim a canviar-los la religió, sinó a compartir i treballar junts, deia. Ells també tenen dret al progrés.

Tokombere era diferent, allí entre els animistes de les muntanyes l’Evangeli va entrar. El bisbe Yaouda, de família animista, ens digué com Baba Georges (com allà li deien), li regalà el primer quadern per anar a l’escola. El testimoni del Jordi amb el d’altres, facilitaren la seva conversió i la seva entrada al seminari.

Cristià convençut, prevere missioner, missioner inquiet, cooperant imaginatiu e inesgotable. I per sobre de tot home lliure, de grans horitzons i apassionat per la vida, amb una energia incombustible, que li va durar pràcticament fins al final.

Jordi, descansa en pau en el teu estimat poble, d‘on vas marxar encara infant. Des del Cel, la Garriga i el Camerun es confonen.

Miquel Àngel Pérez, capellà

El proper 4 d’abril de 2001 a les 19 h a la Casa del Llibre (passeig de Gràcia de Barcelona), es presetaran els escrits de Miquel Ángel Pérez sobre Jordi Mas.