dimarts, 30 de desembre del 2008

El meu home de l'any

La revista Times acaba de nomenar Barack Obama home de l’any. No hi ha ningú que pugui negar –i servidora tampoc no ho farà– que Obama ha esdevingut un dels personatges més reconeguts d’arreu del món, segurament per tot el que comporta ser president dels EUA i perquè entorn de la seva presidència s’han creat unes grans expectatives. De moment, però, encara no satura els mitjans de comunicació, perquè no serà fins el 20 de gener que prendrà possessió del càrrec. Serà a partir d’aleshores que començarà –si és que comença– el canvi promès.

La paraula canvi és, precisament, una de les que millor defineixen el meu home de l’any. Els parlo d’un home senzill, afable i molt treballador, originari del meu poble –la Garriga–, que fa 48 anys se’n va anar al nord del Camerun a fer de capellà, concretament a la regió de Makary. Des de llavors que ja no se n’ha mogut. Aquest home és en Jordi Mas. De fet, m’atreviria a afirmar que en Jordi és més africà que europeu per la seva manera d’entendre el món, però, també, perquè ell ja no sabria viure sense tenir els seus peus en terres africanes.

Per què els parlo d’un home desconegut per tots vostès? Per què no aprofito el darrer article de l’any per continuar parlant de política catalana? Doncs la raó és ben senzilla. Per què aquest home creu, com molta altra gent que dedica la seva vida a la cooperació, que el canvi és possible. I actuen en conseqüència, moguts per aquest convenciment. Com els acabo de dir, en Jordi va marxar al Camerun per fer de capellà i quan va arribar-hi (vostès s’imaginen l’Àfrica de fa gairebé mig segle?) va entendre que calia treballar per eradicar la fam, per fer de l’educació un dret universal i per dotar la població dels mitjans imprescindibles per afavorir el desenvolupament del país. Uns propòsits, per cert, que estan inclosos en els Objectius del Mil·lenni que les Nacions Unides van acordar a la cimera del 2000. En fi, el que vull dir és que la feina d’en Jordi a l’Àfrica no ha estat mai intentar “convertir” els africans al catolicisme –a pesar que la regió on ell viu és majoritàriament de tradició musulmana–, sinó que s’ha passat la vida treballant per canviar –per millorar– les condicions de vida dels habitants de la zona on viu, que és immensa.

Per tirar endavant la seva tasca, el més important ha estat comprendre i respectar. I ara potser sí que els parlaré una mica de política. Vull dir de la política de cooperació, perquè és rellevant com en Jordi ha tirat endavant els seus projectes. I ho ha fet des del convenciment que per assolir l’èxit calia la participació de la ciutadania africana, dels receptors de l’ajuda, tenint en compte les necessitats expressades per cada poble. És per això les escoles, les llars infantils, els centres de formació professional, la biblioteca i tants d’altres projectes són plens a vessar. Calia, a més, teixir les complicitats polítiques amb les autoritats de la zona, alhora que s’aprofitava el potencial dels bons professionals que l’han ajudat a innovar les tècniques de construcció mitjançant l’aprofitament de les matèries primeres africanes. I tot això ho ha fet pensant sempre que els gestors de les noves infraestructures havien de ser els africans. Fins i tot no ha oblidat mai el rol de la dona en determinades comunitats africanes. Podria continuar posant-los molts exemples de la manera de cooperar d’en Jordi amb l’Àfrica. No cal. El que és evident és que aquest garriguenc ha fet durant anys una cooperació efectiva i afectiva. Efectiva, perquè en 48 anys ha aconseguit desenvolupar molts i bons projectes. Afectiva, perquè ho ha fet des del respecte absolut al poble africà. I és així que ha aconseguit el que els experts anomenen empoderament, atès que la llista de projectes de cooperació al desenvolupament és a hores d’ara molt llarga, però, també, perquè les comunitats en són les protagonistes.

Fa un any en Jordi va rebre el reconeixement del Consell Comarcal del Vallès Oriental i del diari El 9 Nou, i recentment de l’Ajuntament de la Garriga i de la Caixa de Penedès. En Jordi, però, no crec que els necessiti aquests reconeixements. I encara menys els que li faci una servidora amb aquest article. Evidentment que no. Com tampoc no cal fer-li crítiques, a pesar que –i aquesta observació és complicada– a parer meu hauria d’haver dedicat una atenció especial a la cooperació cultural. Aquest no és un dèficit tan sols dels projectes de cooperació d’en Jordi Mas. Ho és de la gran majoria dels projectes de cooperació de moltes ONG i fins i tot de la cooperació promoguda pels governs. És probable que el problema sigui que una cooperació d’aquesta mena no és senzilla i que per dur-la a terme cal una especialització, un coneixement del medi i unes contraparts molt potents. I sovint això no és possible. Els parlo, per exemple, de les ajudes per revitalitzar les llengües minoritzades i de la creació de centres culturals per al desenvolupament de la cultura local més enllà del folklorisme. Ja els en parlaré en una altra ocasió.

Retornem, doncs, al canvi. Obama va prometre el canvi si guanyava les eleccions. En Jordi, el meu home de l’any, fa feina cada dia per promoure’l i aconseguir-lo. La bona notícia és, per tant, que hi ha gent més o menys anònima que treballa per canviar les coses. És una feina de formigueta, però els asseguro, perquè ho he vist amb els meus ulls, que des que en Jordi és al nord del Camerun hi ha coses que han canviat. La segona bona notícia és la preocupació del govern català i concretament de l’Agència Catalana de Cooperació al Desenvolupament, que trenca la despreocupació general, per promoure una cooperació cultural de qualitat. Arribarà el dia, n’estic segura, que Catalunya podrà ajudar en Jordi a cobrir aquest aspecte de la seva imprescindible feina de cooperació a l’Àfrica. Tothom hi guanyarà.

Mònica Sabata
Publicat al diari digital 'Crònica' (30/12/2008)